Feia poc que Jaume Farriol havia anunciat a la revista
Horizontes l’arribada dels primers
guàrdies urbans, i de cop i volta, amb alborozo
y alegria ens comunicava en el seu Meridiano
de la plaza de los Turers que “por
fin tenemos semáforo!”. L’arribada del guàrdies urbans donaven “ un tono, una categoria a la ciudad” amb
les seves gorres de plat, el brillant corretjam i la guerrera blanca o blava.
Eren notes que conferien a la ciutat una
vivesa extraordinària. I de sobte, per a colmo
de satisfacción arribava el primer
semàfor. Els que havien recorregut els
nostres carrers muntats en un carro tirat per un burro o en una bicicleta amb
la roda desinflada, sentien un nu d’emoció al canyó de la gargamella. Si la
circulació a Banyoles anava creixent de
forma agegantada, amb el semàfor s’arribaria a la majoria d’edat.
Aquell any 1960 marcaria una fita a la circulació
rodada banyolina. Els temps romàntics
del burro i la bicicleta ja havien passat. I si el nostre gran escriptor
humorístic saludava amb gest admiratiu i emocionat a les direccions úniques,
als semàfors i als guàrdies urbans, també sabia fer un gest resignat disposat a
pagar la multes. Perquè la multa “va lligada inevitablement al progrés, al
semàfor, a la direcció única”. I sobretot al guàrdia municipal que no parava de
posar multes. Com a aquest home que escriu aquests Tempus fugit quan un dia, mentre pedalava en bicicleta, en sentir
el xiulet estrident del guàrdia urbà vaig veure quan aquest em deturava i
amb bloc i llapis tret de la
butxaca, es disposà a posar-me la primera multa de la meva vida. Em digué
que no havia allargat el braç esquerre per trencar en aquella direcció. Com que
la bicicleta era propietat de l’empresa bancària on jo treballava, aquesta
s’hagué de fer càrrec del pagament de la multa, però a la sucursal bancària
arribaren un piló de cartes de la Dirección
Central de Madrid que no entenien perquè se “havia multado al cobrador del Banco”. Per unes miserables 25
pessetes allò s’allargà molt. Tot plegat
per no haver estirat el braç!.
Aleshores es posaven multes per a tot. Com la que posaren
al serrador Isidre Codony qui, damunt del seu carret tirat per un ase, mentre
des del carrer Guimerà traspassava la
carretera, el pito de l’urbà li xiulà les orelles mentre li deia: “Pero...es que no vé que ha atravesado la
carretera con el semáforo en rojo?”. Però
a aquell home, que no li vinguessin amb històries que no entenia. I cridant
molt més que el guàrdia novell, li respongué amb cara d’emprenyament: “Estàs
carregat de punyetes!. Què sap el burro si és verd o si és vermell?”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada